Jaume Perelló i Sant Ramon: “Jo només faig sants, no miracles”

Dijous 12 de febrer va morir l’artista de Bellpuig Jaume Perelló.

L’artista Jaume Perelló (investigador, escultor, ceramista i pintor) va deixar moltes petjades del seu treball a la Segarra i l’Urgell. Per la proximitat amb el que escriu aquestes ratlles, publico literal la conversa que vaig tenir amb l’artista el 31 de gener de 2006, tot parlant del seu treball al santuari de Sant Ramon:

“Jo només faig sants i no miracles”

“Com va anar que li van fer l’encàrrec de l’altar major i el cambril del santuari de Sant Ramon?

Per la guerra es va cremar tot i va arribar l’ordre dels mercedaris de fer-ne la reconstrucció.
Es va començar pel retaule major. Jo, amb 17 anys, estava de professor als salesians. L’ordre mercedària m’encomana fer el retaule semblant al que es va cremar.
El retaule de l’altar major és d’època però es va comparar amb un retaule de Pamplona, i se’n va fer una adaptació. Jo vaig fer les figures de Sant Ramon i Santa Maria de Cervelló. Al costat hi ha dues figures de pasta que no les vaig fer jo. Penso que no s’havia d’haver fet. No era la meva línia.
A l’Altar major hi ha Sant Ramon que porta la custòdia te una alçada de 2,70 m. Santa Maria Cervelló de dos metres i més a munt el pare etern. Hi ha 4 ordacines amb els sants de l’ordre: Pere Nolasc, Pere Pascual, Serapí, Sant Ramon.
Quan s’inaugura el retaule, el superior, el pare Fèlix, m’encomana el projecte de fer el cambril. Després ho va agafar el padre Zúñiga. Vaig fer les 4 figures del cambril. Són els 4 sants de l’ordre.
Pel que fa a les restes del sant, per la guerra el cos el van emparedar al campanar i algú ho va dir i se’l van endur. Mai més se’n ha sabut. El sant Jacent, és una talla i la base del monument de marbre. Damunt hi ha la Verge, Santa Maria. Les pintures també són meves.
Per fer l’obra m’he barallat amb bisbes i cardenals, amb els mercedaris també hi vaig tenir problemes. Volien un miracle i jo només faig sants i no miracles, no hi havia diners. Es feien rifes pel santuari, es rifaven un mercedes… passaven pels pobles a vendre els números amb el cotxe. Era una de les rifes importants de la zona. Però com faltava diners, hi va haver problemes. Jo vaig marxar cap a Lleida i després em van tornar a venir a buscar. En total hi vaig treballar un any i mig. El que em van pagar va ser aproximadament uns dos milions.
Es va fer una gran inauguració amb l’Enrique Tarancón que llavors era bisbe de Solsona.

En que es va inspirar?
Vaig estudiar la seva vida com ara faig amb l’arquebisbe Pont i Gol. Com era, que va fer… per tal de plasmar-ho. No tant la matèria sinó l’esperit, igual quan vaig fer Pius XII. He treballat amb tres papes: Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. Recordo que quan vaig fer el Crist de Bòrmio, Pius XII no coneixia la història i em va demanar que li expliqués.

Per saber més de Jaume Perelló us deixo el magnífic article que va fer a Segre el 13 de febrer de 2015 l’ex alcalde de Bellpuig, Josep Pont i Sans:

Parlar de Jaume Perelló Miró, justament unes hores després del seu traspàs, i més encara fer-ho des de l’amistat i després d’una dilatada convivència en alguns dels seus projectes, és difícil, ja que el que ha de prevaldre és la persona, el record del seu tarannà i especialment el valor preuat de la seva obra, una particularitat, reservada a uns pocs, que l’excel·leix.
Jaume Perelló, fill de Torrefarrera, destacà de ben jovenet en les arts plàstiques. Deia ell que gràcies al bon ull i cura del seu mestre d’escola, que va elevar alguns dels seus treballs a les més altes esferes del ministeri d’Ensenyament, obtingué el primer reconeixement a nivell estatal a l’edat dels quatre anys.
La duresa de la vida el marcà ben aviat, quan, als nou o deu anys, la crueltat d’una guerra incivil li arrabassà el pare. Ell, però, ben aviat es va refugiar en l’art. Així, en plena adolescència i afavorit per la postguerra, que posà al seu abast multitud d’encàrrecs, destacà en l’elaboració d’imatges, altars, pintures i altre mobiliari religiós gràcies a la tasca de refer els estralls de la guerra. -Ja més plenament establert en l’ofici, fou fundador del Cercle de Belles Arts de Lleida i professor d’escultura. En aquella Lleida rica en personatges creatius, va conviure en l’amistat i relació amb gent com l’Ernest Ibàñez, Víctor Pérez Pallarés, Albert Coma Estadella, Leandre Cristòfol, Àngel Jové, etc. D’aquesta etapa religiosa, en destacaria l’obra realitzada al monestir de Sant Ramon (la Segarra), el monumental Crist de l’Amor, ubicat a Burgos i el Crist de Bormio (la vila italiana lligada històricament a Bellpuig), on esculpí una reproducció del Crist que des del segle XVII fins a la guerra civil es trobava a l’església parroquial de Bellpuig.
Cal significar també les diferents estades, treballs i premis de l’etapa italiana i del Vaticà, on el Sant Pare li donà un permís per estudiar el Sant Sudari guardat a la catedral de Torí, d’on obtingué importants detalls que després plasmaria en les seves diferents imatges de Crist que esculpí.
Més tard l’etapa americana (amb l’atorgament per part del govern dels EUA de la residència mitjançant la llei sisena d’incorporació de talents internacionals) i en la qual treballà per encàrrec de la família Rockefeller i de la seva fundació novaiorquesa. A partir d’aquest moment, la seva obra arriba a una etapa de plenitud, de caràcter multidisciplinari pel que fa a materials, tècniques i formes, en una evolució cap a l’abstracció sense abandonar tampoc el figuratiu. De llavors ençà la seva obra es globalitza, com és diu ara, i ocupa llocs importants com Milà, Roma, Barcelona, Madrid, la Fox Gallery i la Gallery Building de Nova York, així com el Palau imperial del Japó.
A les comarques de Lleida existeix un important llegat. Destaca el fons de la Diputació, també de diversos ajuntaments, especialment el de Torrefarrera, d’on és fill predilecte, i Bellpuig (fill adoptiu), seu de la Fundació i on l’any 1989 s’erigí el Monument al Mil·lenari de Catalunya.
Perelló ha estat sempre una personalitat que combinava el geni dels grans creadors amb la humanitat propera a tothom que s’acostava a ell. D’aquí les inquietuds de promoure l’ensenyament artístic, d’ajudar tothom que acudia buscant la seva col·laboració artística en els camps socials i benèfics.
Per aquest motiu, l’any 1996 amb ell i diversos amics, entre els quals destacaria per la seva implicació els lleidatans Lluís Virgili i Jaume Vilella, així com en Jaume Terribas i la seva filla Núria, vàrem decidir impulsar la creació de la Fundació Jaume Perelló, amb els objectius de frenar la dispersió de la seva obra, conservar-ne els valors i projectar la seva tasca cap al futur. Tasca que gràcies a la Diputació, el consell comarcal de l’Urgell i els ajuntament de Torrefarrera i de Bellpuig, a més d’un grup valuós de patrons, hem anat impulsant.
Si diuen que un no és mort fins que desapareix de l’imaginari, que és aquell lloc difós de dins nostre on els vius poden conviure amb els que ens han deixat, un lloc anomenat record, els creadors, siguin artistes, filòsofs, escriptors, etc., tenen la virtut afegida de perllongar aquest record mitjançant la seva obra.
Els antics grecs per explicar això deien que dins la casa dels déus, l’Olimp, hi havia un espai reservat als herois, savis i creadors. Era el culte en majúscules al record i a l’exemple d’aquells que excel·lien.
Un record que en el cas del Jaume Perelló, mitjançant la força de la seva obra i el compromís de la Fundació Perelló, de ben segur perviurà llargament en el temps.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s