La primera mestra

 

germanes dominiques

A mesura fas anys t’agrada retrobar-te de tant en tant amb les primeres experiències de la vida: els primers amics, la primera novia, les primeres cigarretes… els primers mestres.

Les monges dominiques de l’Anunciata Emilia Martín i Maria Jesús, van arribar a l’escola del Roser de Guissona als voltants de 1973, quan jo tenia 11 anys. La primera va ser-hi 39 anys i avui en te 88; i la 12 anys i ara en te 81.

 

L’Emilia Martín ens feia matemàtiques. Era estricta, pràctica, de poques paraules i de posat seriós i estricte. La seva presència ens generava cert temor, era d’aquelles persones de pocs romanços. De fet, amb el temps, l’he aprés a mirar d’una altra manera. Portava els pantalons dins la comunitat (l’ordre, els comptes, la disciplina), també ho feia a l’internat de l’escola, i finalment, era la directora del centre educatiu just en els primers anys que, amb la marxa dels maristes de la vila, l’escola havia passat a ser mixta. En aquella etapa de postguerra, cal dir que els maristes i les monges van fer una tasca pedagògica important. En el cas de la germana Emilia, procedent d’una família humil amb 4 germans, era una dóna educada en la sobrietat més estricta, sovint punyent.

La germana María Jesús era una altra història. Portava i porta instal·lada la rialla en el rostre, era una dona intel·ligent amb molta facilitat per tractar els infants. D’entre les assignatures que ens feia, recordo especialment la de música. Certament, a molts ens va descobrir el cantant que portem dins. Ens feia sentir importants i, amb ella, havíem aprés a aparcar la por de cantar en públic. Esperava tant aquella hora de música. Encara avui canto en qualsevol lloc i sense passar vergonya aquelles primeres cançons que ens havia ensenyat. Les sento dignes, no tant pel que diuen sinó pels records personals que em porten.

Jo vaig marxa de Guissona amb 12 anys i des de llavors només havia coincidit alguna vegada de forma puntual i fugaç amb la germana Emilia. A part d’això, mai més en vaig saber res.

Fa unes setmanes, la meva amiga Mari Coronas, una jove que encara treballa a l’escola del Roser, em va dir que les havia anat a visitar. De sobte se’m van disparar les alarmes: Són vives?, on són?, que fan?.

Dit i fet. M’he demanat uns dies de vacances, he posat benzina a la moto, i he posat el nord cap a Segòvia. Concretament, a Becerril de la Sierra. Un paratge a 1.242 metres d’altitud. Amb un darrer tram de carretera (Torrelaguna a Becerril) que em recorda les imatges rurals de les pel·lícules del Marcello Mastroianni.

El GPS m’ha deixat just davant de la porta d’entrada, al carrer Calvo Sotelo, 90. Estic en mig d’una urbanització moderna d’aquestes impersonals i fredes d’aquelles que es fa difícil trobar-hi algú. L’espai es envoltat de cases multiformes blanques i grises afincades anàrquicament en la línia d’un carrer que no deu fer massa anys devia ser un paratge verd. He deixat la moto damunt la vorera. La porta es oberta i em permet fer via a través d’un petit jardí ben cuidat i que dibuixa just al centre un pas enllosat que em du fins una petita porta. Allà m’ha atès amb una amabilitat exquisida una monja originària de Filipines que em fa entrar a la casa.

Són una petita comunitat de 6 monges totes elles octogenàries. Ja no hi ha vocacions, explica la germana Emilia. D’espanyoles cap, també s’han acabat les dels països sud-americans, i ara en queda alguna d’un país africà.

De fet, amb el temps la comunitat de les dominiques ha anat tancant les portes dels seus convents. A Lleida en els darrers anys van tancar els d’Artesa de Segre i el de Juneda. Són conscients que amb elles s’està posant punt i final al projecte. Explica la germana Emilia:

E.- Hoy la gente tiene otras prioridades. Yo entré con 21 años, y en aquella época en muchas casas los pequeños optaban por la vida religiosa.

Jo: Si volviera a nacer, volvería a ser monja?

E.- Creo que si. He sido feliz. Pero ya te digo, hoy las cosas son muy diferentes.

És una estança sòbria. El passadís ens deixa a la dreta el menjador i la cuina i l’esquerra, una capella, una sala de lectura i tertúlia, i tanca l’espai una escala i tres habitacions. M’han donat la número 3. Hi ha un petit bany a l’entrada i un llit amb una tauleta de nit. En una petita empostada hi ha un llibre del pare Coll, i uns fullets de les dominiques. A la paret un bonica estampa que reprodueix l’Anunciació de Fra Angelico del museu de Sant Marc de Florència. M’entres mel miro, dic: “l’Anunciació”. I a l’instant respon la germana Emilia sense massa preàmbuls i amb l’automàtic posat: “Es que somos dominicas de la Anunciata”.

Cada una de les monges te unes tasques assignades que son rotatòries: cuina, menjador, roba, neteja, ordre… Fan totes les tasques de la llar amb una energia envejable.

Jo.- I la germana Maria Jesús on és?

E.- Imparteix classes aules d’oració entre els veïns del poble.

Jo.- Que és això?

E.- Escriu oracions, moltes les treu de la tele (l’ordinador) i va a resar a l’església amb veïns del poble. La trobarem a les 8 del vespre a l’església quan anem a missa.

L’església és a dos quilòmetres d’on viu la comunitat, i habitualment fan aquest trajecte força abrupte a peu. Avui, com que tenen un convidat la germana Emilia ha fet treure el cotxe, una DKW d’aquelles que a la matrícula encara conserven 2 lletres davant i dos darrera (SG-AT).

El motor ronca com un tanc. Davant, l’oferta de pilots que tinc davant m’he ofert a conduir el furgó fins l’església. La resposta ha estat àgil i contundent, una monja m’indica el pas cap al seient del darrera. La conductora és mou amb decisió: pim, pam. Cop d’accelerador i cop de volant i ja som al carrer. Jo que em dono presa a buscar algun sortint on agafar-me i la germana Emilia somriu mentre diu: “Es que li agrada conduir”. I jo responc cap a l’interior: “Doncs que vagi amb el Marc Màrquez que diumenge corre al Gran Premi de Lemans (França)”. Per sort, aquí no hi ha massa vianants. Pot ser un parell d’àvies que en aquestes hores del capvespre treuen el gos, i un parell d’avis assentats en un banc de pedra mig modern, que esperen veure per a poder constatar a la tertúlia, si passa algun cotxe de fora vila o només és tracta del Seat del veí d’algun dels molts masos improvisats que hi ha en aquest entorn.

Avui l’església, que es discreta i de nova planta, te una bona entrada. Deuen ser 14 o 15 a tot estirar. Són les 6 monges i la resta una família amb menuts. És missa de difunts i recorden l’avi Cèsar. Les monges vestides discretes al costat esquerre, la resta amb vestits de diumenge al costat dret. El capellà, deu tenir 40 o 45 primaveres, aprofitant que avui te bona taquilla s’ho fa valer: Allarga tot el fil i la vocalització de cada paraula, es mou amb la parsimònia de qui fa una jugada a càmera lenta, deixa reposar cada frase a la nevera, i de tant en tant, acota el cap i es posa a meditar mentre espera que el públic faci alguna pregària interior. El sermó no l’ha tret precisament de Ciceró. Estava dedicat a la necessitat de ser bons i fer el be de forma genèrica, i de tant en tant, anava recuperant sense massa encert que la missa estava dedicada a l’avi Cèsar.

A l’hora de la pau hem tingut temps de conèixer-nos tots i fins hi tot d’intimar rialles amb la família del difunt, semblants amb les que et feien els tiets en les inesgotables retrobades festives.

El millor de la missa ha estat l’aneu-vos-en pau i la benedicció final. Llavors ha estat quan m’he girat hi m’he retrobat amb la rialla sincera i fresca de la germana Maria Jesús. M’ha costat retrobar en el seu rostre la imatge que tenia d’ella. En quedava la mirada de bondat i el somrís que ja apuntava que no s’apagaria mai. Tampoc ella m’ha reconegut. La primera paraula ha vingut de la germana Emilia: “No te acuerdas?, si mujer, el Santesmasses”. I llavors ha estat quan ha guanyat la partida endossant un: “Javier”. Han passat 43 anys, i recorda el meu nom. I acte seguit continua: “Me acuerdo mucho de Guissona. Tu ibas con el Ramon Sala, la Mari Àngeles Gabriel…”. Tenia els noms tan frescos que em va tocar l’ànima. Després va començar a explicarme que feia, a que dedicava la seva vida, però al cap de mig minut des de dins a l’església vam sentir que el furgo ja s’havia posat en marxa.

Vam tornar a la casa, i en un tres i no res, la taula de sopar ja estava parada i el sopar a punt. La benedicció de la taula a peu dret i després: Sopa de verdures trocejades (àpit, pebrot, cogombre i pastanaga); una truita a la francesa rodona, format familiar; una safata amb enciam i escarola a banda i banda; i seitó fregit. De postres fruita i una sopera amb poma bullida amb sucre i poca aigua.

Després de sopar em anat a la sala de lectura a fer tertúlia. M’he sentit ben acompanyat. Hem parlat de Guissona, de la seva congregació, i cada monja ha posat una petita pinzellada en forma d’anècdota simpàtica d’algun fet.

M’he acomiadat, i m’he retirat a l’habitació. M’he adormit sentint de fons les darreres pregàries i cants de la nit.

L’endemà, després d’esmorzar ha arribat el moment del comiat. Estaven molt contentes que les hagués anat a visitar. M’havien donat el millor que tenien, i fins hi tot, la germana emília em va donar una bossa de bombons pels petits de casa, i la germana Maria Jesús una capseta amb rosari vingut del Vaticà.

No se pas si les tornaré a veure mai més. Però jo no canviaria aquest viatge per cap altre. M’he sentit acompanyat i estimat. I he marxat amb el pensament que les deixava una mica soles. Tota una vida dedicada als altres mereixeria uns darrers dies més triomfals, però això és potser només el que sap pensar la meva ridícula ment de petit burgés intrascendent, altiu i vanitós.

2 pensaments sobre “La primera mestra

  1. Retroenllaç: La primera mestra | Urgell Segarra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s