El 4 de maig ha mort el cerverí Agustí Batalla als 89 anys d’edat. Per deixar constància de qui havia estat adjunto l’entrevista que li vaig fer el 1996 i un article que vaig fer l’any 2008 quan va tancar la llibreria.

Agustí Batalla va treballar tota la vida en el quiosc i llibreria que li van deixar els pares i avis al carrer Combat. Va jugar a futbol amb el Cervera i en va ser homenatjat el 2007 per l’alcalde Salvador Bordes. De la seva etapa com futbolista en recordava l’anècdota del fitxatge per part de Cervera del guissonenc Joaquim Oliva a  finals de la dècada dels anys 40. Possiblement, el jugador més destacat que ha tingut mai Guissona. Diu que l’Oliva va signar el contracte estampant els dits amb tinta. En aquella època no era gens estrany que molts no sabessin escriure. De les moltes converses que vaig tenir amb l’Agustí, vull recordar la que vaig tenir en motiu de la mort del poeta cerverí Jaume Ferran (febrer de 2016), aquell dia l’Agustí plorava. Uns dies després, el 21 de març em va dir una frase de Ferran que vull recordar: “Era un noi que escoltava els altres, sabia fer sentir important a qualsevol”. L’altre aspecte a destacar d’Agustí Batalla era el billar. Va començar quan es va fundar el club del Casal potser a la dècada dels anys 60. No era cap jugador extraordinari, però tenia l’habilitat d’entrar be a la gent, i al billar, feia una tasca important com donar les primeres classes als novells. Era un apòstol del billar de Cervera. Era agradable i agraït. No solia parlar de la seva família. Em sembla que es va separar de jove. Li agradava fer bromes de noies, i fer bromes a les noies. Com curiositat destacar que era un home que afirmava ser franquista. Tenia el retrat de Franco al menjador de casa i també el de José Antonio Primo de Rivera, i era també de l’Espanyol. Ho era de paraula tot i que a la corbata hi duia l’escut del Barça. Potser això explica molt d’ell. No entrava quasi mai en aquests temes ja que quan ho feia parlava més de sentiment que de cap. L’Agustí devia haver estat un home valent i treballador. Tenia una mirada que ho escodrinyava tot. Era decidit i respectuós amb els altres. Veig les seves passes fent itinerari amb el cap cot i somrient a la vida. Estimava la gent, l’estimava molt i això el delatava com un ser fràgil, sensible, amable i dolç. Finalment dir que una de les coses que li feia més il·lusió a l’Agustí era el fet que el seu avi Pau Batalla Escudero, va ser corresponsal a la Segarra del diari la Vanguàrdia entre el 1876 i el 1946). De fet, la Vanguàrdia recull el dia del seu traspàs el 15 d’octubre de 1946.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

29 de març de 2008 article fet per al Diari Segre

Punt i final a 112 de Batalla.

El dilluns 31 de març, final de trimestre, la llibreria i quiosc del carrer Combat, 8, cal Batalla, va obrir per última vegada les seves portes. En els últims 112 anys l’empresa familiar ha obert tots els dies.

Agustí Batalla va néixer un 28 d’agost de 1928 a les quatre de la matinada, mentre el seu pare, Carles Batalla, estava a l’estació de RENFE esperant els diaris. En total han estat tres generacions, l’última, la d’Agustí Batalla, va començar a repartir periòdics amb 7 anys, ara en té 80. És un tancament especial. Pau Batalla va obrir la llibreria en 1896, encara no es repartien diaris a la Segarra. La Vanguardia, fundada en 1881, decidia entrar en les comarques de Lleida per la Panadella i Pau Batalla va acceptar el repartiment, per tota la comarca, va ser també el primer corresponsal de premsa del diari. El periòdic costava llavors uns 15 cèntims. La llibreria Batalla tanca amb les mateixes portes que va obrir el primer dia. S’explica per l’estricta i exquisida sobrietat de la manera de ser de la gent de la comarca, i també pel respecte que li té Agustí al treball iniciat pel seu avi i continuat pel seu pare. Es tracta d’una llibreria d’estil modernista. Una sala més alta que gran, de tons rosats, amb les vidrieres adornades amb motius florals i el nom gravat inclinat i sòlid a la porta principal. És una meravella. La casa conserva les mateixes prestatgeries, els calaixos, el mateix taulell amb el seu cristall que serveix d’expositor de plumilles i llapissos. Als seus 80 anys, Agustí Batalla, no tindria perquè deixar el treball. La seva motocicleta és la que cada dia a les 6 de la matinada serpenteja felina i posa els carrers a Cervera. Reparteix 200 periòdics al dia per les cases. És un personatge popular, simpàtic, agraït, de dretes extremes. Fotògraf de Practika analògica amb objectiu Carl Zeiss. Billarista, des de fa més de 40 anys. Cada tarda de diumenge llisca durant dues hores el seu Menen per una de les quatre taules del Casal acompanyant la partida de tres bandes a Ramon Ninot.

Explica que la millor notícia que ha llegit mai va ser el final de la guerra: ‘va ser un genocidi entre germans, dur, dolorós … aquell dia vam vendre tots els diaris’. Explica que els diaris es van repartir fins el dia que en què van entrar les tropes franquistes, ‘el dia de l’ocupació vam marxar de Cervera, l’endemà, vam trobar tot el material de la botiga tirat al carrer, la botiga havia estat ocupada per nord-africans que arribaven amb les tropes de Franco’.

29 de març de 2008 article fet per al Diari Segre

Punt i final a 112 de Batalla

El dilluns 31 de març, final de trimestre, la llibreria i quiosc del carrer Combat, 8, cal Batalla, va obrir per última vegada les seves portes. En els últims 112 anys l’empresa familiar ha obert tots els dies.

Agustí Batalla va néixer un 28 d’agost de 1928 a les quatre de la matinada, mentre el seu pare, Carles Batalla, estava a l’estació de RENFE esperant els diaris. En total han estat tres generacions, l’última, la d’Agustí Batalla, va començar a repartir periòdics amb 7 anys, ara en té 80. És un tancament especial. Pau Batalla va obrir la llibreria en 1896, encara no es repartien diaris a la Segarra. La Vanguardia, fundada en 1881, decidia entrar en les comarques de Lleida per la Panadella i Pau Batalla va acceptar el repartiment, per tota la comarca, va ser també el primer corresponsal de premsa del diari. El periòdic costava llavors uns 15 cèntims. La llibreria Batalla tanca amb les mateixes portes que va obrir el primer dia. S’explica per l’estricta i exquisida sobrietat de la manera de ser de la gent de la comarca, i també pel respecte que li té Agustí al treball iniciat pel seu avi i continuat pel seu pare. Es tracta d’una llibreria d’estil modernista. Una sala més alta que gran, de tons rosats, amb les vidrieres adornades amb motius florals i el nom gravat inclinat i sòlid a la porta principal. És una meravella. La casa conserva les mateixes prestatgeries, els calaixos, el mateix taulell amb el seu cristall que serveix d’expositor de plumilles i llapissos. Als seus 80 anys, Agustí Batalla, no tindria perquè deixar el treball. La seva motocicleta és la que cada dia a les 6 de la matinada serpenteja felina i posa els carrers a Cervera. Reparteix 200 periòdics al dia per les cases. És un personatge popular, simpàtic, agraït, de dretes extremes. Fotògraf de Practika analògica amb objectiu Carl Zeiss. Billarista, des de fa més de 40 anys. Cada tarda de diumenge llisca durant dues hores el seu Menen per una de les quatre taules del Casal acompanyant la partida de tres bandes a Ramon Ninot.

Explica que la millor notícia que ha llegit mai va ser el final de la guerra: ‘va ser un genocidi entre germans, dur, dolorós … aquell dia vam vendre tots els diaris’. Explica que els diaris es van repartir fins el dia que en què van entrar les tropes franquistes, ‘el dia de l’ocupació vam marxar de Cervera, l’endemà, vam trobar tot el material de la botiga tirat al carrer, la botiga havia estat ocupada per nord-africans que arribaven amb les tropes de Franco’.

Entrevista publicada al setmanal Urgell Segarra el 29 de març de 1996

Cent anys de Batalla

Acomplir cent anys de negoci familiar és sempre un important motiu de celebració, a més, quan aquest negoci resulta d’un treball mai millor dit ‘diari’, és a dir,  que tant se val festa com feina, suposa assolir un repte difícil d’imaginar. És per això que aquesta conversa, si bé coincideix amb una data assenyalada per la trajectòria de l’empresa de ‘Cal Batalla’ de Cervera, vol ser també el reconeixement al col·lectiu d’empreses familiars que es dediquen dia a dia a fer possible que a les nostres llars pugui arribar-hi aquesta eina de comunicació que és un diari. Al número 8 del carrer Combat de Cervera hi ha la botiga de cal Batalla. Ens ho indica un vitrall glaçat a l’entrada que porta gravat el nom de la casa. A l’interior encara es poden contemplar les prestatgeries i treballs modernistes de marqueteria de la botiga, i la bona conservació al llarg del temps ens diu que estem en una casa de solera. El 1896, Pau Batalla Escudé, un home polifacètic -músic, comptable, pastisser…- fundava en aquest mateix local la llibreria. El seu fill Carles Batalla Ribera, s’ocuparia de donar-li continuïtat i, finalment, Agustí Batalla Prat, net del primer, assoleix la tercera generació i aniversari d’aquesta primera centúria.

Quina és la primera imatge que en té del treball familiar?

Fer de repartidor de diaris. Vaig començar a l’edat de 7 anys. El meu barri era l’actual avinguda Generalitat.

Es llegia més llavors?

Bé durant el temps de guerra el diari era quasi l’única manera de saber què passava al país. Recordo que hi havia dies que les cues de gent per comprar el diari arribaven fins on hi ha actualment l’entitat Caixa de Catalunya a l’acabar el carrer. Encara tinc viva la imatge dels dos guardes d’assalt posats a la porta de casa vigilant perquè no hi hagués cap aldarull a la cua.

Quins diaris hi havia llavors?

La Vanguardia, ‘la Soli’ (Solidaritat Obrera), el Treball, Les Notícies, El Correu Català, El Diari de Barcelona.

És cert que vostès tenien l’exclusiva de La Vanguardia?

Si, fins fa uns 20 anys. Eren altres temps.

Com la van aconseguir?

Quan va sortir La Vanguardia van venir uns senyors de Barcelona a dir si volíem ser corresponsals i venedors del diari.

O Sigui, que a més, exercien de periodistes?

Sí. Paral·lelament a la venda érem els corresponsals de la zona. Jo encara vaig aconseguir durant uns anys publicar algunes notícies. Però el meu avi i el meu pare ho van fer més que jo.

En què més han canviat especialment els diaris?

En el preu. Jo recordo quan valia 15 cèntims. L’any 1938 la subscripció trimestral valia 7,5 pessetes i ara val 12.525.

Com arribava llavors el diari?

Quan jo vaig nàixer l’any 1928, arribava amb el tren a les 4 de la matinada. Per cert al meu pare li va notificar ‘el sereno’ el meu naixement mentre esperava el diari en aquesta hora.

 

Tan lligada és aquesta feina?

La premsa és molt lligada. No es fa mai festa. No hi ha bodes, ni batejos, ni comunions… mai no hem tancat. Durant la guerra vam anar a viure a les Oluges i veníem a peu cada dia per repartir els diaris.

En aquells moments fins i tot anàvem a vendre els diaris a les boques del refugi o a la carretera, com els clàssics ‘voceadors’.

La millor notícia que ha llegit?

El final de la guerra. Tots esperàvem la pau, va ser un genocidi entre germans. Recordo que aquell dia es van vendre tots els diaris.

Els diaris es van repartir fins el dia que van entrar les tropes franquistes. El dia de l’ocupació vam marxar, i l’endemà quan vam tornar, a mig camí vam començar a trobar material de la botiga tirat per la carretera.

La botiga havia estat ocupada pels nord-africans que duien les tropes dels nacionals. Quina sorpresa, l’interior estava ple de pernils i sidra. Al cap d’uns dies ens la van tornar i vam recollir més de 100 sacs de paper dels sótans. Al cap d’uns dies jo i la meva mare -tenia 9 anys- vam anar a Lleida amb un camió de soldats per comprar material per tornar a posar en funcionament la botiga, i portàvem un duro de plata.

La casa sempre ha estat al mateix lloc?

Sí. Fins i tot, una temporada vam obrir una delegació a Guissona on actualment hi ha el Banc Central. Recordo que jugava a les fonts i també un boter que hi havia davant la botiga que m’apreciava molt.

Sé que li agrada el futbol. Sap que diumenge el Cervera va perdre amb el Guissona?

Sí. Va ser una jornada dolorosa, l’Espanyol també va perdre.

De l’Espanyol?

Sí, fins i tot en sóc soci.

Però porta la corbata del Barça…

Sí, però no hi té res a veure -diu amb una rialla a la boca-.

I el billar i la fotografia?

Fa més de 30 anys que hi jugo a billar, m’agrada. Sempre he estat dolent però mai ho he deixat. A Cervera hi ha molta tradició. I anima el fet de constatar que el dolent ets tu i no els billars. El billar és verinós, enganxa, però serveix per a canviar d’ambient i relaxa la ment abans de tornar al treball. La fotografia sempre m’ha agradat. De jove, quan nevava, me l’emportava a repartir i feia fotografies dels carrers de Cervera. És gormand però és una activitat cara.