Aquesta matinada (dimarts) ha mort a Tàrrega, Xavier Burgués Balcells, a resultes d’una malaltia que l’ha tingut un temps apartat de la vida social i laboral.
Va tenir temps de fruir diumenge de la victòria del Barça. El futbol era una de les seves passions. No es perdia cap partit del Tàrrega i seguia tots els del Barça. Era el seu tema de conversa preferit.
He de dir també, que fins el darrer moment va conservar l’humor que el caracteritzava. Un humor senzill, sense pretensions.
Quan el vaig anar a veure, acompanyat del Mateu Carbonell, li vaig liar el darrer cigarret amb el meu tabac de pipa. No em vaig molestar a convèncer-lo de que el tabac de pipa no es pot fumar amb paper, no hagués servit de res. Se’l va cruspir igual que l’ensaïmada i els dos croissants que la família li havia dut per berenar.
En sortir de casa seva, li vaig donar un parell de voltes a la conversa que havíem mantingut feia uns moments… Res transcendent. Alguna broma subtil, algunes frases fetes… En cap moment vaig tenir la sensació de que anava a veure un malalt terminal. Havia estat amb el Xavier dels millors temps. Potser aquesta era exactament la imatge que volia que guardés d’ell.
Jo definiria el Xavier Burgués com un home sense pretensions, sense cap interès per destacar, un home d’equip. Era intel·ligent, però mai va voler estudiar. Li agradava la terra i la conreava amb il·lusió. Després, anava pels mercats i restaurants a vendre el que li havia lliurat el seu hort d’una hectàrea de superfície.

Era fill d’una de les famílies més notables del territori. El seu rebesavi va portar l’aigua a Guissona, va finançar l’Ateneu el 1923, va ser fundador el 1904 de la primera cooperativa agrícola d’Europa. Un dels fills d’aquell rebesavi, Ramon Faus, va ser amb d’altres dos veïns de la seva vila (Ramon Roca Sastre i Francesc d’Assis Condomines) el redactor de la compilació de dret civil de Catalunya de l’any 1960, encara avui vigent. La família més directa del Xavier va ser als anys 50, 60 i 70, en plena postguerra la creadora d’una xarxa de més de 12 farineres a Lleida que a part de donar feina, una d’aquestes farineres després va ser llet El Castillo (Castelló-Balcells), van ser un actiu econòmic molt important per la pagesia de tot el pla de Lleida. De fet, el Xavier va passar els darrers dies de la seva vida, en la part del darrera del magne edifici modernista de la farinera Balcells de Tàrrega. Juntament amb l’església barroca de Santa Maria de l’Alba, potser són els edificis més importants de la ciutat.

Explico tot això, perquè ell no ho hagués fet mai. No tenia pretensions, en tenia prou amb el que era: Un home de la terra, que vivia de la terra i que parlava el llenguatge de la terra sòbria i aspra de la Segarra. Potser, per aquest motiu es feia estimar molt. Tenia bons amics. El Mateu Carbonell, el Bepo Sanmartí…, aquest darrer, el va acompanyar quasi diàriament les darreres setmanes de la seva vida.

Des d’ara viu en la nostra mirada.

Les imatges: El Xavier al magatzem del seu hort. Amb Bepo Sanmartí. Amb el músic Miquel Soldevila a la plaça Major (25 d’abril 2009).