Jaume Ferran a casa seva a Cervera any 2001

Ahir em vaig assabentar per la cerverina Carme Bonet que el 6 de febrer havia mort el poeta cerverí Jaume Ferran Camps als 87 anys.
El vaig conèixer a principis de la dècada dels anys 90. M’havia invitat a casa seva després que havíem mantingut una conversa telefònica. Així que, per deformació professional, vaig cercar informació de qui era i que havia fet i m’hi vaig presentar.
Jaume Ferran es presentava amb un caràcter desenfadat, senzill, segur, gens teòric i molt planer. Coneixia la meva feina més que jo la seva. Sabia de que i com havia escrit i valorava el meu treball. En aquella conversa em va fer sentir una persona important. Tant, que inicialment em sentia petit i incòmode. Jaume Ferran era així, allunyat de grans teories amb una conversa amable i àgil, excusava amb quatre frases el que havia fet i qui era, i es centrava a compartir i estimar l’existència de la persona que tenia al costat. Amb paraules semblants m’ho explicava ahir mig plorant l’Agustí Batalla, el quiosquer de Cervera amb qui de petits havien compartit pupitre a l’escola.
Ferran va morir a Smyrna en l’Estat de Geòrgia, als Estats Units. Havia marxat a fer les amèriques a principis de la dècada dels 60 per exercir de professor d’espanyol a la universitat de Siracusa. L’any 2001 ho resumia així: “Ens n’hem d’anar. Era el crit de moltes persones perquè aquest país s’havia convertit en una presó”. Ferran però, tornava una i altra vegada a Cervera. Portava la terra a la paraula i al cor.
Mai es desvinculà de la seva ciutat. Col·labora en l’ambient cultural i eren famoses les tertúlies de postguerra a Cal Ferran. Va col·laborar en la revista local Segarra des de la seva fundació i fins recentment. De fet, el seu caràcter i estima va fer que Cervera l’hi hagués donat en vida els més alts reconeixements: L’any 1993 va ser pregoner de Sant Magí, 3 anys abans havia escrit la lletra dels Goigs del sant; en 2001 va ser nomenat fill predilecte; en 2011 se l’homenatjava a Sant Pere el Gros i fa dos anys ho feia el col·lectiu El Campanar.
Ferran va formar part des del seu inici del grup català de la Generació dels 50, amb poetes com Agustín Goytisolo, Alfons Costafreda (Tàrrega), Carlos Barral o Gil de Biedma. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a Madrid.
Entre els seus poemaris destaquen Desde esta orilla, Descubrimiento de América, Canciones para Dulcinea, Libro de Ondina, Nuevas Cantigas, Memorial, Libro de Alfonso, Las alas del Fénice, Historia Natural i Corónica. També va escriure dos volums autobiogràfics en català: Memòries de ponent (premi Gaziel) i Diari de tardor. Va obtenir els premis Ciutat de Barcelona (1954), Lazarillo (1967) i Lope de Vega.
M’agradaria acomiadar-lo amb les mateixes paraules que va cloure el seu parlament el 2 de juny de 2001 quan li van atorgar el reconeixement de fill predilecte. Va citar a Pablo de Neruda dient: “el poeta no és una pedra perduda i ha de saber tornar al seu lloc d’origen”, i va afegir: “i això, és molt més difícil de marxar”.

Jaume Ferran amb els activistes culturals Miquel Pont i Ramon Ràzquin. (2011)

2 juny de 2001, es nomenat fill predilecte de Cervera.